Avisar de contenido inadecuado

Els efectes de l´amor

{
}

Els efectes de l´amor

  En el text que escoltaràs una xica t´explica els efectes de l´amor. A què et sona aquest sentiment?

 

          Açò era, millor dit, açò es tracta d’una noia anomeda Paula, sí jo, aquesta és l’història de la meua vida redactada en fulls en blanc impacients, esperant que algú agafe un bolígraf o un llapis per escriure sorprendents històries sobre  la seua superfície llisa i suau, blanca com la neu que cobréix els arbres de la nostra ciutat al Nadal (precisamente l’època en la que ens trobem ara).

          Bo, doncs anem a deixar-nos de paper, neu, el Nadal i totes eixes bobades i anem a concentrar-nos en el tema que ens interessa, la meua vida.

          Doncs tot començà quan la meua benvolguda mare em va portar al món el 21 de març de 1997, la veritat és que com era tan xicoteta no us puc contar molt d’eixa època, perquè no m’enterava de quasi res. La meua existència al món va anar progressant de forma normal i adequada, era una xiqueta molt feliç, no molestava a ningú, ningú em molestava a mi i, com que vaig ser la primeta néta a la família de ma mare, tots em tenien com el joguet xicotet, dolç, bonic i preciós de la família, en poques paraules no em podia queixar ni en eixe moment ni hui en dia tampoc, la veritat.

          Vaig anar creixent, com tots els xiquets de la Terra (una cosa normal), i el meu crèixement sempre anava un pas per davant dels xiquets de la meua edat i del companys de classe, tant físicament com psicològicament, sempre m’han tractat com la mare de tots, la protectora de la classe, el cervell i la intel·ligència del curs, en fi, que on anava jo anaven tots i sempre recorrien a mi, perquè els donara consells. No em molestava, home per a no mentir, hi havia vegades que fins i tot m’agradava ser el centre d’atenció, però és que la gent arribava a un punt que ja era insuportable no em deixaven en pau ni per anar al bany, com diu el refrany: “poquet agrada, però massa farta”. Finalment, vaig traure del fons del meu cor una cosa anomenada paciència i una altra, pasivitat.

          Així vaig poder passar els anys tranquil·lament fins arribar als huit anys. Un fet sorpredent passà, no sé com descriure-lo, va ser…… és que  no trobe ni paraules per poder descriure una sensació que mai havia envaït el meu cos amb tanta intensitat (supose que estareu impacients per saber quin va ser aquest fet, però deixeu-me que disfrute d’aquestos moments trascendentals que marcaren la meua existència), en eixe moment entrà per la porta del meu pati un àngel, sí un àngel. Era una criatura preciosa i bellíssima, inigualable, amb el seu rostre perfecte, uns ulls expressius, plens d’amabilitat, innocència i vergonya de color verd amb una barretja de marró i a la vegada gris com els dels tigres que només vore-lo’s et deixen sorprés i al·lucinat; eixe nasset de mides perfectes i, com no, eixe somriure atrapat per aquells llavis tendres i carnosos color rosa intens que tapaven unes perles lluentes i tímides diferents a les dels altres éssers humans; el que també vaig imaginar va ser que aquelles curvatures que donaven forma a la boca del maravellós ésser segur que podien donar uns besos inolvidables, capaços d’alterar la circulació de la sang per les meues venes i els bàtecs del meu cor.En poques paraules, podia assegurar que m’havia enamorat del meu veí, del qual vaig tardar poc en esbrinar que s’anomenava Josep.

          Ma vida transcorria feliç i de forma normal, però no em podia llevar aquell noi del cap, per més que ho intentava no ho aconseguia, era imposible!.

Aleshores descobrí que ell era la raó de la meua existència, que sense ell no podria viure i que d’ara endavant separar-me d’ell seria la meua mort. Sempre m’esperava a que ell tornara del col·legi per poder contemplar-lo una i altra volta. Mai em cansaria de fer això i  per cada any que anava complint comprenia que el meu amor per ell era una cosa sorprenent, que mai s’havia vist a la superfície de la Terra.

 Gràcies a la meua estimada i millor mare de l’univers vaig aconseguir una foto seua. Aixó ja fou el no va més. Eixa foto la portava a totes les parts on jo anava i la cuidava com si fóra en Josep en persona, li dedicava un amor que mai en la vida havia dedicat a cap persona de fora de la família.

          En complir els onze anys, Josep començà a fixar-se en mi, un fet impossible, i aleshores començà l’etapa en la que, cada volta que em trobava amb ell, baixava el cap i clavava la barbeta al pit. Ma mare reia cada volta que el veia i jo em moria de vergonya, perquè alesmores sa mare em començà a agafar afecte i es van començar a anomenar ma mare i la seua “sogra” tot era com si ja estiguérem units en matrimoni o fórem nuvis (per a mi millor, a mi no m’importava, com si volien que férem ja parella, jo puc assegurar que no diria que no), per això cada volta que es posaven a parlar així davant nostre, les galtetes del meu xic començaven a calfar-se, i per molt que interara amagar-se davall les seues mans, el color rosadet de les galtes eixia al descobert sense cap pudor.

          Aquest fet donava pas a una de les meues irresistibles rialletes que feia que el color rosadet de les seues suaus galtetes es transformara en un rosa més intens, tirant per a roig suau, com les maduixes encara madures als seus respectius arbustos. Jo als meus dotze anys posaria la mà al foc i asseguraria que era la preadolescent més feliç de l’univers, de la Via Làctia, del Sistema Solar …… de tot!.

          El que sempre em repetia la meua mare era que tant d’amor no em deixaria estudiar i no podria concentrar-me bé a l’hora de fer els deures o els exàmens i pot ser tinguera un poc de raó, però el que no entenia la meua preocupada mareta era que en pensar en ell l’alegria envaia per complet el meu cor i, encara que estiguera un poc a la lluna de València, li posava més ganes als estudis i a l’hora de suportar al típic professor que és molt pesat i no para de donar la llanda.

          L’assumpte és que, segons el meu punt de vista, la intensitat amb la que ens miràvem el meu xic, en Josep, i jo, cada vegada era més inquietant i a la volta romàntica, fins que arribà el dia en el qual cap dels dos no ens podíem aguantar més les ganes que teníem d’estar junts l’un de l’altre, que quan ens vam vore al cine, ell anava amb un amic i jo amb els meus pares (per cert anava guapíssim amb una roba que li quedava realmente bé i feia ressaltar la seua mirada d’angelet), aleshores el que va ocórrer va ser que s’apropà a saludar als meus pares i li va donar dos petons a ma mare a la cara i, tot seguit, sense que ningú li diguera res, es llançà a mi, jo em vaig sorprende i tot ocorregué així:

 -      Ho…… hola –digué ell amb un somriure ple de felicitat i a la volta  inquietut.

-      ..... Ho...ho…ho…la –s’escapà dels meus llavis de forma temerosa i molt molt nerviosa.

 Tot seguit ens vam quedar mirant-nos un a l’altre als ulls, amb una distància d’un palm entre els seus llavis i els meus, fins que dubtant un poc, Josep decidí llançar-se cap a mi. No sabia com reaccionar, el meu cor s’anava a eixir del pit, vaig haver de posar la mà per si de cas. Aleshores s’apropà tant a mi que podia sentir com la seua respiració entretallada pels nervis acariciava les meues galtes i va ser quan, passant la seua mà per la meua cintura, es decidí a donar-me els dos petons més tendres que havia rebut mai en la història. Mentre tot açò ocorria, instintivament la meua mà es desliçà per la seua espatla i el meu sentit de l’olfacte em deia que duia el seu millor perfum (que no olorava gens mal).

            Aquest intens instant acabà amb un sospir per part dels dos i una satisfacció que, encara que a soles havien passat tres segons, ja estàvem desitjant que es tornara a repetir.

            Mai se m’oblidarà aquell moment i cap de les mirades i rialles que vaig compartir amb ell.

            Bo, doncs us he d’avisar de que aquesta historieta està acabant, perquè m’agradaria continuar contant-vos cada un dels moviments entre el meu Josep i jo, però és que he de seguir vivint i esperar que torne a passar un moment important per a poder contar-vos-ho.

            Ha sigut un plaer tindre-vos com lectors durant aquestos moments i us jure que mai deixaré d’ estimar a aquest noi fins que aconsiga donar un pas més amb la relació, i encara que ho aconseguisca seria incapaç d’ oblidar-lo, perquè jo crec que els tres anys que ens portem (per suposat, ell és major que jo) de diferència no són cap inpediment per al nostre amor, i vosaltres què creieu?

 Concurs Literari Cristina Piris, 2010.

 

 

 

                                                             

{
}
{
}

Deja tu comentario Els efectes de l´amor

Identifícate en OboLog, o crea tu blog gratis si aún no estás registrado.

Avatar Tu nombre

Los comentarios de este blog están moderados. Es posible que éstos no se publiquen hasta que hayan sido aprobados por el autor del blog.